Els organismes productors
El Capítol Catedralici i la Diòcesi
El Capítol Catedralici: es pot definir actualment com el col·legi de sacerdots (canonges) encarregat de celebrar els actes litúrgics més solemnes d’una catedral. Tot i això, durant segles passats aquest organisme que va tenir diverses tipologies segons la seva forma d’organització (regular o secular) o segons el rang al qual estigués adscrit (catedralici, col·legial o parroquial), va mantenir un gran poder econòmic i social inimaginable als nostres dies. Tant el Bisbe com el Capítol van exercir en aquella època de senyors feudals sobre algunes poblacions, motiu pel qual tingueren un poder sobre les mateixes i de les quals van obtenir els corresponents beneficis econòmics i recursos materials. A més, els canonges del Capítol Catedralici de La Seu d’Urgell van tenir el dret de representació a les Corts Catalanes, arribant a ser cinc d’ells presidents de la Generalitat de Catalunya entre els quals podem destacar Pau Claris i Casademunt entre els anys 1638 i 1641. Aquesta influència social, política i econòmica va ser emprada pel Capítol en nombroses ocasions amb l’objecte de la creació d’institucions educatives i pietoses, atenent així pastoralment i social la població.
Tot i que la institució de la Canònica de Santa Maria d’Urgell existia ja des de temps antics, la seva nova instauració i dotació va tenir lloc el 18 de novembre del 1010 sota l’episcopat de Sant Ermengol. Així durant tota l’època medieval i fins al Concordat de 1851, el Capítol va exercir el senyoriu temporal sobre algunes poblacions, circumstància que va quedar reflectida en la documentació conservada de caràcter jurisdiccional.
El Capítol Catedralici va ser l’organisme productor de la documentació de l’Arxiu Capitular, que té començament al segle IX. A més de ser rica per la seva activitat litúrgica, també ho va ser per la seva importància civil i socioeconòmica, constituint una valuosa font de informació sobre el modus de vida, costums i comportament social d’èpoques pretèrites. Actualment, l’activitat documental del capítol es limita a la generada per l’acció litúrgica i del mateix edifici de la catedral.
Dins l’Arxiu Capitular d’Urgell (d’ara endavant anomenant ACU), hi trobem dos fons especials que, encara que no van ser directament produïts pel Capítol Catedralici, es van incorporar a l’Arxiu Capitular on actualment es custodien.
El primer és el corresponent a la Comunitat de Beneficiats de la Capella de la Pietat. Tot i no dependre pròpiament del Capítol Catedralici i malgrat tenir estatuts propis, els preveres beneficiats pertanyents a aquesta comunitat servien en el culte a la catedral i ajudaven els canonges en els actes cultuals, especialment després de la secularització de la canònica el 1592. Des dels seus inicis van formar una comunitat amb autonomia pròpia a banda de la comunitat capitular. L’any 1379 els canonges van cedir el seu antic menjador que va ser destinat com a seu d’aquesta comunitat de Beneficiats. Posteriorment, el 1534, van aixecar la seva pròpia capella, la de la Pietat, la qual es va erigir com a seu definitiva de la comunitat de Beneficiats i que es troba al lateral oest del claustre de la catedral. Al mes de maig del 2022 aquesta capella va ser inaugurada de nou després d’una profunda restauració. Actualment forma part del Museu Diocesà d’Urgell i hi destaca un magnífic retaule renaixentista així com altres nombroses obres d’art. Corporativament, la Comunitat de Beneficiats va mantenir la seva autonomia, per la qual cosa van generar el seu propi Arxiu fins a la seva desaparició com a entitat, a finals del segle XIX. Va ser llavors quan es van dipositar els seus fons a l’Arxiu Capitular d’Urgell. Possiblement el volum de la seva documentació era superior a la que ens ha arribat fins als nostres dies però amb tot, la que es custodia és força significativa i rellevant. És per aquest motiu que aquests documents no es consideren com la totalitat de l’Arxiu dels Beneficiats de la Pietat, sinó simplement uns fons procedents d’aquest arxiu, dipositats a l’Arxiu Capitular d’Urgell.
El segon dels fons que reuneix l’ACU i que no va ser produït pel Capítol Catedralici és el corresponent al Santuari de Nostra Senyora de Caldes de Boí. Anteriorment a la Guerra Civil espanyola es van dipositar a l’Arxiu Capitular d’Urgell uns tretze pergamins i dos quaderns juntament amb alguns altres documents solts. Durant aquest conflicte militar es van preservar a la Biblioteca de Catalunya per tornar, un cop finalitzada la guerra, a l’ACU.
La Diòcesi: és el segon gran organisme productor de documentació. De la mateixa manera com acabem d’explicar amb el Capítol, la diòcesi va exercir en el passat una influència molt més extensa de la que actualment posseeix (restringida a l’àmbit religiós, a l’educatiu o al cultural).
Serveixin d’exemple a aquesta afirmació, els registres sacramentals duts a terme per les parròquies des de finals del s. XV o inicis del XVI, que constitueixen avui dia l’única font d’informació censal especialment útil per al camp dels historiadors socials i dels genealogistes, degut al fet que fins a finals del s. XIX no van sorgir els registres civils. Els fitxers parroquials són els escenaris privilegiats de l’estudi de l’evolució familiar. Igualment, els registres sacramentals també són molt útils per a conèixer aspectes relacionats amb l’art, la història econòmica i social de les comunitats i la demografia. La documentació de l’Arxiu Diocesà d’Urgell s’inicia al segle XIII (amb un registre episcopal de l’any 1296), encara que no s’organitza com a arxiu pròpiament fins a finals del segle XIV.
En temps medievals el bisbe de la diòcesi exercia domini senyorial sobre algunes poblacions, fet que li reportava béns per al seu suport i el de l’Església. Aquesta circumstància era coneguda com a “Mensa Episcopalis”. El dit domini també incloïa territoris d’Andorra. Amb el pas del temps el comte de Foix, sud de França, va discutir aquest privilegi i l’any 1278 es va arribar a un acord amb la signatura del document conegut com a pariatge. A partir d’aquell moment el règim de les valls d’Andorra va ser compartit pel comte de Foix (actualment ocupa el seu lloc el president de la república francesa) i pel bisbe d’Urgell, motiu pel qual aquest també s’anomena copríncep d’Andorra. Recentment aquest règim medieval ha mudat en una Constitució moderna que va ser aprovada en referèndum pel poble andorrà el 14 de març de 1993.
El naixement dels arxius diocesans, aquells que recullen la documentació produïda pel bisbe, la seva Cúria i els sacerdots i organismes diocesans, entre els quals hi són les parròquies amb els seus respectius arxius parroquials, té lloc cap al segle XVI, arran de les disposicions establertes pel Concili de Trento i per la Reial Cédula de 12 de Juliol de 1564 de Felip II. Per raó del seu establiment posterior en el temps, els Arxius Diocesans no conserven documentació tan antiga com els Capitulars. Tot i això i segons s’acaba d’esmentar, la seva importància documental és molt rellevant.
A l’Arxiu Diocesà d’Urgell, (d’ara endavant anomenat ADU), hi ha un fons que, encara que la Diòcesi no ha estat el seu organisme productor, es conserva dins d’ell en haver estat afegit a la seva col·lecció al llarg del temps. És el cas del fons dels Dominics els quals van fundar el seu convent el 1273 a La Seu d’Urgell i hi van perdurar fins a la seva exclaustració.
Els membres de l’orde de Predicadors van sortir d’aquesta ciutat vers l’any 1822 i es van emportar alguns documents els quals van ser dipositats a la parròquia de Sant Julià de Lòria, Andorra. L’any 1921 el bisbe Justí Guitart en el context d’una Visita Pastoral a aquesta població andorrana, va ordenar que els documents dels Dominics passessin als Arxius d’Urgell. Primerament van ingressar els seus pergamins; transcorreguts molts anys es van reintegrar també els restants documents conservats i van quedar custodiats fins avui a l’Arxiu Diocesà d’Urgell. Aquesta resta documental dels Dominics d’Urgell es troba constituïda per Pergamins, Llibres d’Instruments Jurídics, Llibres d’Índexs d’Escriptures i altres Llibres Impresos.